BLOC 1 LECTURA 7 PUJALS, G( 2000) “Lo complejo y lo cotidiano de la enseñanza de la llengua en la educación infantil” a didàctica(llengua y Literatura), vol.14, (273-290)

Alguns apunts de la lectura:

El llenguatge actua com element ordenador i estructurador del pensament al temps que permet que anem accedint a un coneixement científic de la realitat. La llengua no és només un objecte d’ensenyament en sí mateixa, actua com element vertebrador i per tant es o treballar interdisciplinariament.

Funcions del llenguatge intern del parlant a la infància segons Halliday:

Funció instrumental: mitjà

Funció reguladora: instrument de control

Funció interaccional /personal: conciencia de la individualitat .

Funció heurística: mitjà per aprendre

Funció imaginativa: recrea l’entorn

Funció representativa (a partir 5 anys)

“En educació infantil s’ha de privilegiar l’ensenyament de la llengua oral (...). És evident que a parlar s’aprèn parlant, però la plena competència lingüística i comunicativa en llengua oral es desenvolupa mitjançant activitats escolars sistematitzades que contemplin estratègies i recursos adequats per aquestes edats”. (p279)

Didàctica de la llengua:

“Disciplina autònoma, cuyo objetivo es estudiar e intervenir en el roceso de enseñanza-aprendizaje del lenguaje y su funcionament en la pràctica pedagògic, en las diferentes etapas y escenarios educativos.”

Sociolingüística aborda l’estudi del llenguatge des de la perspectiva social (discursos, usos, varietats etc). La psicolingüística es centra en el procés d’adquisició de la llengua tenint en compte els mecanismes psicològics.

Evolució i desenvolupament del llenguatge infantil

Skinner: la ment dels recent nascuts son tabula rasa, no hi ha disposició prèvia.

Chomsky, tot el contrari. El llenguatge sorgeic no només per imitació, repetició i analogia sinó que existeix el LAD, mecanisme menal previ a través del qual l’infant formula hipòtesis sobre l’estrucrua de la llengua.

Piaget: primera etapa egocèntrica fins els 3 anys,

Característica: capacitat cognitiva superior, no llenguatge (això serà representació de la funció simbòlica).

L’estudi de la funció simbòlica forma part dels estadis evolutius de la psicologia piagetiana.

Periode sensorio.motriu (fins dos ans)

Preoperatori (2-5)

Pensament operacional

Funció simbòlica apareix al voltant dels 2 anys: permet formació d’un sistema de representació convencional de la realitat i es manifesta mitjanant joc simbòlic.

Vigotsky: parlar es activitat social des de l’inici.

Bruner:  anomena al tipus de joc inicial entre cuidador i nado formats.

Formats de joc: acció conjunta (donar, prendre, posar, treure, construir i tirar) atenció conjunta (reconèixer imatges, senyalar objectes; acció i atenció cojunta (jugr al cucu)

Etapes

Naixement. 6 mesos: volatitzacions diferents (plors, crits, sorolls, etc)

Paulatinament es va diferencian fins 7-8 mesos que apareixen els primer rasgos del llenguatge. Fins els 9-10 mesos s’inicia la imitació de l’entonació circundant (ecolalias).

1 anys: emiteixen repeticions intencionals (a, ya) que inicien el camí cap a l’aparició de la primera paraula. Protoparaules: solen fer referència a una acció sobrentesa.

Entre 18 i 42 mesos: van de 22 paruales a 1222. (quasi una paraula i mitja diària)

El desenvolupament fonològic se’n destaquen dos aspectes:

1_ordre d’aparició de fonemes: es ràpid fins els dos anys- després fins els 7 anys encara s’adquireixen de nous.

2- l’infant intenta reproduir les paraules de l'adult i simplifica, fent experiments, ajuden a exercitar la parla i no son errors.

Cal distingir entre vocabularis de producció i de comprensió ja que l’infant emet un 50% de paraules que compren.

BLOC 1 LECTURA 6 RUIZ BIKANDO,(2002) “La construcció de la llengua oral”, Guix d’infantil 10, (6-11)

Alguns apunts de la lectura:

Alguns autors discuteixen encara sobre quin és el mecanisme bàsic sobre el qual es desenvolupa la parla. Les posicions giren entorn 3 eixos:

• L’existència i el caràcter dels mecanismes lingüístics innats.
•  La relació entre desenvolupament del llenguatge i desenvolupament cognitiu

• La importància en el procés d’adquisició del llenguatge de les relacions entre la persona adulta i l’infant.

Per a Piaget el llenguatge no disposa de cap òrgan especial. És el resultat del desenvolupament de la intel·ligència (aquest és el mecanisme del qual disposem els humans per adaptar-nos al medi i aquest coneixement resultant l’organitzem en esquemes cada cop més complexos).

Constructivistes no hi estan d’acord però defensen relació entre intel·ligència i llenguatge.

Annette karmiloff-Smith (1994) aportació constructivista interessant: la ment humana revisa el seu coneixement i busca regularitats. Exemple “nen que diu reia, ara diu riava”. Invent lingüístic que es un indici que la ment es pregunta i elabora el propi coneixement.

Construcció bastimentada

Vigotsky defensava que el desenvolupament intel·lectual es fruit de processos de socialització. Intel·ligència i llenguatge tenen origen distint però interactuen de manera estreta.

Actualment ningú dubta de la importància del medi social pel desenvolupament lingüístic.

 “Que la dotació genètica s’activi i es desenvolupi al màxim de les seves possibilitats sembla que estigui determinat per les oportunitats que els infants tenen d’interactuar amb persones adultes. Des que neix, una nena o un nen necessita oportunitats àmplies, freqüents i sistemàtiques de posar a prova el seu potencial genètic. Necessita una guia adulta que l’ajudi a comprendre el que l’envolta, que l’ajudi a expressar-se, que l’escolti amb interès i paciència, que li ofereixi activitats interessants en les quals el llenguatge contribueixi substancialment a organitzar l’acció i a assimilar el que ha viscut.”

BLOC 1 LECTURA 5 Vila Mendiburu, I. (1999). Jerome Bruner i l'adquisició del llenguatge. Temps d'educació

Alguns apunts de la lectura:

Les dues idees mes conegudes de Bruner: LASS i noció de format.

CHOMKSY:

Allò propi de l’ésser humà es el llenguatge, (el vehicle o l’instrument per comunicar) i no la comunicació en sí.

Al llenguatge el caracteritza la creativitat, seria “la capacitat que te qualsevol persona que pertany a una comunitat lingüística de comprendre i reproduir un nombre infinit d’enunciats a partir del coneixement d0’un nombre finit de regles” (MENDIBURU, 1999, p79).

Això implica estudiar el llenguatge no com a conducta sinó com a coneixement. És una característica pròpia de l’espècie humana. La sintaxi és innata. Disposiitiu d’Adquisicio del llenguatge (LAD en anglès) És un procediment innat que segons Chomsky permet reconèixer en la llengua d’una comunitat allò que ja se sap, i realitzar hipòtesis.

LASS (Language Acquisition System Support). BRUNER també creu que hi ha quelcom innat que predisposa als humans a interactuar comunicativament, com Chomsky, però aquesta naturalesa no és nomes de caire lingüístic.

Biologia del significat, així anomena Bruner a la seva proposta.

Bruner afirma que el llenguatge s’adquireix emprant-lo, no només estar exposat a ell, tal com afirmaven els empiristes. L’infant aprèn no solament el què, sinó, on com , qui i en quines circumstàncies.

Ell pensava que en la comunicació prelingüística es produeix una substitució funcional, de manera que els bebès reconeixen procediments culturals (i per tant més eficients i econòmics). Exemple: Primer assenyala amb els braços objecte, després amb el dit.

Així doncs, el bebé i l’adult incorporen rutines d’intercanvi socials i es ritualitzen en forma de jocs.

Intersubjectivitat: possibilitat que tenen l’adult i el bebè de “llegir-se” mútuament les intencions.

Bastida: té a veure amb la Zona de desenvolupament proper (Vigotsky) de manera que l’adult permanentment porta el bebè afer coses que sol no podria fer.

BLOC 1 LECTURA 4 Bruner, J. S. (1985). La parla dels infants: Com s' aprèn a fer servir el llenguatge.

Alguns apunts de la lectura:

Acceptem que hi ha capacitat innata per dominar el llenguatge com a sistema simbòlic, tal com diu Noam Chomsky, però per què les fem servir?

“El llenguatge és l’instrument per interpretar i regular la cultura. La interpretació li l a negociació comencen en el moment que l’infant entra a l’escena humana. És en aquest estadi d’interpretació i negociació que se situa l’adquisició del llenguatge”.

Quatre facultats cognitives de l’infant se mesos : disponibilitat mitjans-fi, transaccionalitat, sistematicitat i abstractivitat.

Infants de 6-10 setmanes se senten satisfets quan encerten una predicció. Molts autors sobre conducta infantil afirmen que la resposta social al nen és el reforçador més poderós. Gran part de l’activitat de l’infant durant el primer any es social i comunicativa. També. La major part de les primeres accions infantils en situacions familiars presenten ordre i sistema citat. Son les mateixes accions. Piaget va ser el primer en caracteritzar la sistema citat en etapes.

També els infants copsen un mon amb regles molt abstractes, sense llenguatge.

“Cal una sensibilitat única per percebre un sistema de sons pautats, unes restriccions gramaticals, uns requeriments referencials, unes intencions comunicatives, etc. Aquesta sensibilitat creix a mesura que se satisfan unes determinades funcions generals no-lingüístiques-predir el medi, interactauar transaccionalment, aconseguir uns objectius amb ajuda d’algú etc.”

Chomsky desacredità la perspectiva conductista-EMPIRISTA de Sant Agustí. Proposà hipòtesis  nativista. Els humans coneixien de maner a innata l’estructura lingüística profunda amb que es basa MAL (MENCANISME D’ADQUISICIÓ DE LLENGUATGE). Aquí només cal que l’infant estigui exposat a la llengua.

La negociació, quan parlem d’interlocutors, juga un paper important a l’hora d’aclarir intencions i d’adequar les produccions infantils a les condicions i a les necessitats de la comunitat lingüística, cultura.

BLOC 1 LECTURA 3 Primera parte del Capítulo 2 del libro coordinado por A. Mendoza (2003): Didáctica de la Lengua y la Literatura. Madrid: Prentice Hal

Alguns apunts de la lectura:

“La comunicación es una actividad compleja, en la que “usar una lengua” o “transmitir información” son sólo aspectos parciales, circunstanciales, ni siquiera elementos centrales del proceso: relacionarse con otras personas incluye no sólo transmitir información, sino negociar el significado de esa información, y a menudo el centro de interés no es la “información” sino el “afecto” o, simplemente, el “contacto”

La comunicació és una acció que existeix en interacció entre participant (emissor i receptors), en un context (situacional i referencial). També inclou els enunciats, el contingut i l’enunciació.

L’autor comenta que es essencialment oral i el principal format, la conversa. Intersubjectivitat és l’espai que s’ha construït, d’alguna manera, entre dos interlocutors habituals.

En la comunicació escrita l’acte entre els interlocutors és en diferit, perquè implica escriure i després llegir. No hi ha context situacional compartit. L’enunciació es redueix només a la transcripció gràfica, en un  acte d’escriure. En l’acte de llegir, seria el suport i l’edició.

A banda de l’acte de parlar i l’acte d’escriure/llegir hi ha altres formats (xat, conversa telefònica, monòlegs teatrals...

Codis lingüístics i culturals

“Cuando hablamos, pues, usamos simultáneamente los distintos códigos no verbales y los distintos códigos paralingüísticos, junto con el código lingüístico: empleamos las palabras, los gestos, la posición corporal, nuestra ubicación espacial con respecto a nuestro interlocutor, el tempo de habla, el ritmo, el tono y el timbre general de nuestra voz, el nivel de intensidad, nuestro “acento”, la entonación expresiva, etc., y todo ello lo hacemos simultáneamente y constituye nuestro discurso oral. Nuestro interlocutor conoce todos los códigos, se da cuenta de todos los mensajes, los interpreta y en tiempo real (a menudo, también, simultáneamente) forma otro discurso oral paralelo al nuestro, igual de complejo. Desconocer alguno de los códigos implicados en el habla, por tanto, puede crear confusión”

Aquest codis son complexos perquè no depenen només de l’àrea geogràfica, també és la comunitat i classe social. També hi ha diferents registres segons sigui familiar, col·loquial o formal.

En general, les varietats son exclusivament orals, en canvi, l’acte escrit té un únic codi, estàndard, formal, arbitrari i unitari.

Competència lingüística

Conjunt d’habilitats que intervenen en l’acte comunicatiu i que hom ha d’haver adquirit per desenvolupar-se en una situació comunicativa concreta.

Inclou: competència gramatical, sociolingüística, discursiva i estratègica. (Canale, 1983)

Altre autors han ampliat aquestes 4 competències, per exemple, Bachman al 1990 presentà el següent esquema:

Per adquirir la competència lingüística cal entrar en un procés d’adquisició natural. Per tant, cal que convertir l’aula en un context comunicatiu significatiu.

BLOC 1 LECTURA 2 DIEGO NAVALON, J(1996)“Aprender a usar el lenguaje en la Escuela infantil, Aula 46, (5-8)

Alguns apunts de la lectura:

ES REFEREIX A EDATS DE 0-3 ANYS

La finalitat de l’adquisició del llenguatge és poder fer un ús eficaç d’aquest en situacions socials o individuals (NAVALON;1996). Els infants necessiten aprendre fonètica, sintaxis i lèxic, però també han d’aprendre les regles d’interacció.

Aquest article s’enfoca en la teoria de Bruner: “l’única forma d’aprendre a utilitzar el llenguatge és empreant-lo en situacions comunicatives”. Per tant, l’escola ha de propiciar aquestes situacions. 

Concretament, l’article parla del paper dels educadors i educadores en les interaccions. Hi ha tres modalitats d’ajuda segons Courney B. Cazden:

Instrucció directa, ús de models i andamiatge, les quals no són excloents.

La primera modalitat s’empra normalment en usos més socials i integren a l’infant en la cultura de l’infant (donar les gràcies, dir adeu, nombrar coses ,etc.). Aquí és important el context.

La segona modalitat, ús de models. Oferir un model correcte sense corregir directament ni interrompre l’activitat.

La tercera modalitat, funciona per parts. Primer l’adult s’adapta al nen per incorporar-lo a la conversa i es van introduint ampliacions i ajudes. Finalment, es van retirant les ajudes paulatinament.

Aquestes situacions son les que mes contribueixen al desenvolupament del llenguatge comunicatiu.

Per aquesta importància els autors resumeixen 4 suggerències per portar a terme l’ajuda dels adults,  de Wells.

1. Respectar interessos i intencions comunicatives dels infants.

2. Escolta activa

3. La conversa es construeix en base a allò que el nen aporta.

4. Construir els interaccions amb les competències que ja disposen els nens (el seu nivell) i la ajuda dels adults (una mica per sobre).

BLOC 1 LECTURA 1 Solé, I. (1994). Aprender a usar la lengua. Implicaciones para la enseñanza. Aula de innovación educativa, 26, 5-10.

Alguns apunts de la lectura:

Parlar de la llengua és sobretot parlar de comunicació “d’instrument que permet  explorar els àmbits de la cultura i d’eines que organitza i ordena el nostre pensament, la nostra activitat i, en bona mesura, la de la resta” (SOLE, p26).

Les quatre gran habilitats comunicatives són: parlar, escolar, llegir i escriure. Aquestes habilitats són polivalent, procediments intencionals i autodirigits (requereixen una finalitat), autocontrol (es va moficiant l’actuació en funció d’assolir l’objectiu). Aquestes característiques cal tenir-les presents a l’escola en tant que la finalitat, per exemple, no ha de ser “perquè toca fer la feineta”.

Aprendre aquestes quatre habilitats no només influeix directament en l’èxit acadèmic sinó en les capacitats cognitives i equilibri personal ja que la persona cada cop es més autosuficient per aprendre.

Aprendre a regular i dirigir el propi procés d’actualització d’aquestes habilitats és bàsic per la millora d’aquestes.

Així doncs, cal crear un escenari comunicatiu a l’aula constantment per tenir raons per fer ús de les quatre habilitats i per això són molt útils els projectes interdisciplinars per exemple. Cal que l’alumne faci ús d’aquestes habilitats en diverses circumstàncies i contextos, per ser polivalent i pugui autoregular-se.