A tot el món es
parlen moltíssimes llengües, concretament entre 4.500 a 6000 en nomes 200
estats. El monolingüisme real doncs, no existeix (només a Portugal). Això posa
de manifest que els estats han de conviure amb la pluralitat de llengües i fer
les polítiques pensant en aquesta pluralitat. Davant aquesta realitat molts
autors han estudiat la forma més adient d’ensenyar als infants més d’una
llengua. S’ha de tenir en compte que cal partir del respecte cap a totes les
llengües i del pensament que tothom té dret a mantenir la pròpia llengua coma
element de cohesió i cooperació de la comunitat.
A Catalunya
existeixen dues llengües oficials, el català i el castellà. Sovint, sobretot a
la ciutat de Barcelona, els alumnes consideren que el català es la llengua de
les escoles i el castellà del carrer. Però a banda d’aquestes dues llengües, en
els últims anys hi ha hagut un augment considerable de persones nouvingudes amb
llengües molt diferents que han de conviure a l’escola.
Abans de parlar
sobre projectes lingüístic a l’escola, cal matisar diversos conceptes:
Multilingüisme: És el coneixement de varies llengües o la coexistència de diferents
llengües en una societat determinada
Plurilingüisme: l’individu plurilingüe domina diverses llengües, no de la mateixa
manera que un nadiu sinó com un concepte ampli, d’algú que parla, compren o usa
amb competències diferents diverses llengües. Fa referència a la presència
simultània de dos o mes llengües en la competència comunicativa d’un individu i
a la interrelació que s’estableix entre elles.
Bilingüisme: l’individu bilingüe es competent comunicativament en més duna llengua
e una mateix àmbit d’ús (parla, escriptura)
Els permet
passar d’una llengua a una altra amb rapidesa, sense esforç aparent.
L1: Primera manifestació verbal a la qual l’infant està exposat en el seu
entorn immediat i especialment familiar. Hi desenvolupa la funció simbòlica,
l’organització conceptual i les primeres experiències de domini del llenguatge.
També alguns
autors la defineixen com la llengua de la comunitat, d’ús. Aquella a la qual
hom està sovint exposat i interactua en la nostra vida quotidiana.
L2: es la llengua adquirida en segon lloc però forma part de la llengua
ambiental i de l’escola. S’usa i s’adquireix en àmbits pròxims.
LE: Llegua que es parla en comunitats que viuen en altres països, mes o
menys llunyans.
Repertori
lingüístic: El repertori lingüístic és un conjunt d’habilitats
que una persona posseeix en relació amb l’ús d’una o mes llengües. Cada persona
té el seu propi repertori lingüístic i mostra un domini de llengües amb
competències diferents, segons modalitats i situacions.
Input (aducte): (frases que llegeixes i
escoltes) (rebre informació)
Fa referència a les mostres de la
llengua meta (LM) (L2 + LE), orals o escrites, que l’alumne troba durant el seu
procés d’aprenentatge i a partir de les quals pot realitzar aquest procés.
Intake:
Durant el procés d’adquisició de
segones llengües, l’intake és la totalitat dels coneixements que
una persona rep i la proporció d’ells que és capaç de retenir i comprendre, com
a conseqüència de la memòria a llarg termini.
Output: (frases que parles o escoltes (produir informació)
Quan parlem de
bilingüisme i plurilingüisme a l’escola estem parlant de casuístiques molt
diferents perquè cada societat i comunitat té les seves formes de comunicar-se
però a mes, cada família i infant també te les seves pròpies. Per tant, quan
ensenyem llengua s’ha de tenir en compte a qui estem ensenyant la llengua, d’on
parteix, quines llengües més coneix i en quin entorn està desenvolupant el
llenguatge.
Els autors afirmen
que està demostrat que els infants aprenen millor la llengua quan es fa en la
seva pròpia llengua, és a dir la L1. Per això és important que la pròpia
llengua de l’infant se la tingui en compte i aquest tingui actitud positiva i
motivacions per aprendre (VILA, 1995). L’autor comenta que els infants tenen
millor actitud quan aprenen des de la pròpia llengua.
Tot i que el
monolingüisme sigui l’excepció i tot i saber que és important tenir en compte
la L1 de l’infant en la majoria de casos
s’educa en la llengua dominant.
Consideracions a
tenir en compte en una escola bilingüe (VILA, 1995)
- Cal centrar esforços en el
comprensió del llenguatge i crear contextos d’us. No s’obliga a l’infant a
realitzar les seves produccions en segona llengua.
- Requereix professorat bilingüe. El
mestra ha d’entendre la primera llengua de l’infant.
- Es reivindica que la millor manera
d’aprendre una llengua es a traves del llenguatge. No nomes s’estudia la
llengua en una assignatura, s’estudia en tot moment a l’escola.
Altres autors ,com
Boixaderes, segueixen la línia de Vila. Afirmen que la comunicació es la base
de tot el llenguatge, que com més paraules i expressions els proporcionem, més
n’aprendran. Així doncs, el llenguatge amb els infants ha de ser ric i
correcte, intentant no simplificar per crear l’oportunitat d’aprenentatge. S’ha
de donar eines i permetre confusions, esperar i tenir paciència i confiança.
Però en un context
multicultural, amb infants que parlen moltes llengües diferents és complex
seguir els paràmetres determinats per Vila ja quer requereix molts recursos.
“el repte avui és continuar defensant el català com a llengua pròpia de
Catalunya, tot i lluitar per garantir a aquests nens i nenes d’altres orígens
el dret de mantenir i seguir aprenent les seves llengües primeres” (CAMBRA,
1996,p38)
Context
multicultural a Catalunya
A Catalunya es
parlen 300 llengües, i el model sempre s’ha anomenat d’immersió lingüística ja
que s’inicià per aprendre les llengües català i castellà a l’escola, sobretot
pensant en la immigració de la resta de l’estat espanyol.
En els últims anys
la realitat ha canviat i les nacionalitats són molt diverses. Moltes vegades
immigrants d’un mateix país parlen llengües diferents. Per exemple, a l’Escola
Drassanes expliquen el cas en què només hi havia un alumne nascut a la ciutat.
La resta eren equatorians, pakistanesos, colombians, peruans, bengalins,
filipins, xinesos, marroquins etc.
En aquests casos,
les aules d’acollida tenen un paper molt important. Són un èxit. A l’institut,
per exemple, s’hi estan entre 15 dies i un mes complet i es va introduint a
l’alumne a l’aula ordinària oc a poc ( primer a llengua estrangera, després
educació física per exemple, etc. ).
En l’àmbit escolar
cal dir que es considera nouvingut el nen que arriba a partir de tercer de
primària, durant els primers 24 mesos que és al país i a vegades la llengua no
es la dificultat més gran sinó que no hagi estat escolaritzat, per exemple.
Teoria i història
de la Immersió lingüística
E. Lambert fou el
primer autor que va discutir el model que imperava, el qual establia que hi
havia un magatzem per a cada llengua i que primer s’havia d’emplenar una. Van
dissenyar una proposta a Canadà, al Quebec: els infants anglòfons rebien l’escolarització
en francès i després es va equilibrant amb el francès paulatinament fins
arribar al 50%. Va tenir bons resultats però altres estudis van reflectir que
no s’havien donat tants bons resultats. Així doncs, s’han de donar certes
condicions per aconseguir un bilingüisme additiu ( FONS I PALOU,2016)
1.
voluntarietat dels alumnes
i les famílies
2.
Professorat bilingüe
3.
Concepció instrumental del
llenguatge
a.
Estar suficientment exposat
a la llengua
b.
Tenir actitud positiva
c.
Motivació per emprar la llengua
Cummins (1979), citat
a Fons I Palou (2016) va constatar el paper important de la primera lengua perquè fa de punt
de referència en l‘aprenentatge de la segona. “El postulat del constructivisme segons el qual
l’adquisició de nou coneixement és possible a partir de la seva connexió amb
els coneixements previs és també aplicable al llenguatge verbal” (FONS I PALOU,
2016, P259). Cummins també constatà que els usos contextualitzats del llenguatge
s’aprenen amb mes facilitat que els descontextualitzats.
L’autor va confirmar
la hipòtesi de la interdependència lingüística segons la qual allò que aprens
en una llengua t’ajuda en l’aprenentatge d’una altra llengua. Va constatar que
els alumnes requereixen desenvolupar, un nivell mínim de competència en una
llengua per aprofitar-se de l’ensenyament realitzat a l’altra. Pels de llengües
minoritàries aquest nivell es mes fàcil
a la L1. Els de la llengua majortiraria ja tenen el nivell de competència amb
el suport familiar i social. (ARNAU, COMET, SERRA, VILA)
Skutnabb-Kangas va crear
tipologies de programes bilingues a partir de les següents variables: llengua y
cultura (majoritària, dominant o minoritària), d’educació (llengua 1 y 2) i
objectius socials i lingüístics (bilingüisme, biculturalisme o assimilació, i
pèrdua de la pròpia llengua).
A partir d’aquestes
variables va crear les següents tipologies: SEGREGACIÓ SUBMERSIÓ, MANTENIMENT I
IMMERSIÓ. Les característiques de les 4 tipologies es resumeixen a continuació:
SEGREGACIÓ:
L1 com mitja
instrucció
L2 com a matèria
unes hores a la setmana
Model bàvar amb els
turcs.
No hi ha igualtat
d’oportunitats
SUBMERSIÓ
Son programes que
tenen com objectiu social i lingüístic l’assimilació i la pèrdua de la pròpia
llengua i cultura.
Ex. Educació en
llengua colonial a molts països africans.
O programes
vehiculats en L2 dirigits a minories immigrants.
MANTENIMENT
Aprenentatge L2
sense pèrdua L1. Alt grau d’èxit
IMMERSIÓ
Ensenyen en la L2
per alumnes de llengua majoritària. Mantenen L1 per estatus a l’escola i al
context de fora de l’escola, aprenen la L2 mitjançant un procés natural, no
forçat. Promouen bilingüisme additiu.
L’educació de llengua estrangera
Hem
comentat varis aspectes a tenir en compte nen l’ensenyament bilingüe i entre
ells en destaquem els següents: que l’aprenentatge d’una llengua serveix per
l’aprenentatge d’una segona llengua; que el llenguatge s’aprèn contextualitzat
en el seu ús diari més que ,per exemple, fent classe de llengua una o dues
hores per setmana i que cal una bona predisposició per aprendre llengües
(motivació i actitud).
Quan
s’ensenya una llengua estrangera s’han de tenir en compte:
- L’edat d’introducció de la nova
llenguaHi
ha autors que diuen que quan abans millor i altres que no. Hi ha autors que
neguen que existeixi un període en què el cervell té mes capacitat per adquirir
una llengua. Així doncs, segons FONS I PALOU,
“la precocitat es possible i presenta algunes avantatge però no imprescindible”.
- La distància lingüística entre llengües
que s’ensenyen en el programa educatiu ) si les llengües pertanyen ala mateixa família
hi ha mes transferència d’una a l’altra.
- Actitud i motivació
- Contextos sociolingüístics i polítiques
lingüístiques
En
relació a la LE Cambra (1996) afirma que aquesta s’ha d’ensenyar en equip, és a
dir, els docents de totes les llengües s’han de coordinar. Això sobretot quan
els aprenents ho fan abans dels 8 anys ja que aquests encara estan en procés de
formació de les llengües 1 i 2. A més, ha de formar part del projecte lingüístic
de centre.
El projecte lingüístic
de centre forma part del projecte educatiu de centre i
“recull, de maner organitzada tant els criteris adoptats per a
l’ensenyament i l’aprenentatge de les llengües, com els criteris de comunicació
del centre. Es tracta, per tant, d’un instrument que ajuda a desenvolupar de manera
coherent i eficaç les activitats d’aprenentatge lingüístic i que posa l’accent
en els acords de gestió educativa diària dels centres. És, doncs, una eina
pedagògica i organitzativa flexible, que evoluciona a partir de les estratègies
educatives fixades i de l’assoliment dels objectius marcats d’acord amb les
especificitats pròpies de cada centre” (GENCAT, 2020).
En quant al contingut, el PRLC ha de tenir:
- 1 Anàlisi del context
- 2 Oferta de llengües estrangeres
- 3 Objectius en relació a l’aprenentatge i ús de
les llengües,
- 4 Criteris metodològics i
organitzatius per a l’aprenentatge de les llengües
- 5 Recursos i accions complementàries
- 6 Comunicació interna i relació amb l’entorn
- 7 La qualificació professional dels
docents
- 8 Difusió del LC.
BIBLIOGRAFIA
Arnau, J. (1992). Educación bilingüe: modelos y principios
psicopedagógicos. La educación bilingüe, 11-51
Balagué, S. (2012). Alumnes plurilingues: Quan a l'escola es
parlen més d'un centenar de llengües. Escola catalana, 47(474),
10-14.
Boixaderas, R. (2012). La llengua oral. Infància:
educar de 0 a 6 anys, (189), 5-8.
Cambra,M (1996). Llengues primera,
segona i esrangera:terminologia provisional. Articles De Didàctica de la
llengua i de la literatura 8
Fons, M., & Palou, J. (Eds.). (2016). Didáctica de la lengua y la
literatura en educación infantil. Síntesis.
Tuson, J. (1995). L'educacició lingüística de la pluralitat
cultura. Perspectiva escolar, (200), 3
Vila, I. (1995). Algunes Qüestions sobre el bilingüisme i
l'educacio bilingüe.
XTEC-xara telemàtica Educativa de catalunya
