Arribats
a aquest punt del curs ja s’han tractat moltes temàtiques de la didàctica de la
llengua oral, òbviament. Començant per les teories d’adquisició del
llenguatge i la comunicació, la figura del docent en el desenvolupament del
llenguatge, la didàctica, materials i contextos, el clima, les estratègies,
etc.
Amb
la Lectura de DIDÀCTICA DE LA LENGUA Y
LA LIERATURA EN EDUCACIÓN INFANTIL he pogut complementar els coneixements ja
adquirits. Amb aquesta entrada es pretén donar cabuda a aquells conceptes que
encara no s’hagin desenvolupat gaire a la resta d’entrades així com aportar
idees i opinions de la pròpia experiència personal.
Del
CAPITOL 1 I 2 del llibre destaco
l’aportació de la Teoria de l’Activitat de la qual no s’havia parlat, i
que complementa el constructivisme des de la qual parteixen totes les
aportacions de l’assignatura.
Des
d’aquesta perspectiva els subjectes estan sempre immersos en sistemes
d’activitats i s’expressen des del rol que prenen quan interactuen. Es
produeixen aprenentatges en horitzontal (entre iguals) i en vertical:
alumne-docent. La interacció produeix canvis i transformacions perquè es
generen tensions entre els interessos i les percepcions.
Així
doncs, des d’aquestes perspectives, en la didàctica de la llengua, l’objectiu
d’aprenentatge no és un text, enunciat o diàleg, sinó la comunicació en si. Ho veiem en la
següent cita “en la didàctica centrada en el contexto y en la actividad, cuando
en el aula se plantea una acción contextualitzada y orientada hacia algun
objectivo y que parte de una necessidad real de comunicación , el
enucnaido/dialaogo/texto no se considera como un fin en si mismo, sinó como un
instrumento que ayudan a los participantes a comunicarse, poder interactuar
en el entorno y poder satisfacer sus necesidades” (FONS I PALOU, p46)
La
idea d’això és que els infants aprenguin la llengua en el seu ús pràctic, tot
aprenent altres coneixements alhora (per exemple, quan es parla en una conversa
sobre els animals de la granja, o els transports).
Un
altre tema del qual encara no s’havia parlat al bloc son els ambients
d’aprenentatge ,els quals son espais preparats amb materials diversos i
propostes, a través dels quals els infants poden experimentar. El més important
és que poden anar lliurement a l’ambient que volen.
Al
llibre es destaca el clima relaxat dels amb ambients, en el quals els infants
estableixen sinergies i complicitats. Així fan us del llenguatge oral, però
també de gestos, sons, expressions etc. Ës molt important destacar que la
interacció es espontània entre ells i fruit de la necessitat de comunicar-se.
Quan
parlem de rol del docent en els ambients d’aprenentatge cal dir que no
s’ha de limitar a observar i preparar els materials. Jo mateixa he estat a
una escola 5 mesos de pràctiques on feien ambients d’aprenentatge i he
pogut comprovar que la docent estava primer per donar confiança i tranquil·litat,
també podia posar les paraules adients i enriquir el llenguatge sempre que els
infants la impliquessin lliurement. En el meu cas, que em trobava a l’ambient
de matemàtiques i construccions, sovint els explicava com funcionaven els Beboots
quan m’ho demanaven i treballàvem el llenguatge espacial i lèxic divers.
Pel
que fa al CAPÍTOL 5, sobre els inicis
de la conversa oral, dir que els aspectes de desenvolupament ja s’han resumit
en les taules de les etapes del desenvolupament del llenguatge d’aquest mateix
bloc. Ho podem veure
aquí. També s’ha parlat de la competència oral i de les teories
d’adquisició del llenguatge a la primera
entrada del bloc.
Del
CAPÍTOL 6, sobre la llengua oral
entre la família i l’escola, vull destacar que en un mateix idioma existeix diversitat
interna i hi ha aspectes d’aquesta varietat que situen a l’infant respecte
a diversos grups socials és a dir, l’estil és personal però el context
sociocultural i la zona geogràfica conformaran la seva forma de
parlar particular que serà pròpia de la seva identitat. Crec que es un concepte
molt interessant i hem de ser conscients com a mestres. Per una banda, ser
referents de l’ús de la llengua correcta i estàndard per tal de fer-los
competents, per l’altra respectar les seves particularitats.
Bernstein(1989) i Labov (1983) van explicar
com les famílies mb nivells socioeconòmics i culturals baixos no se senten
identificats amb la parla escolar. Per tant, hi haurà infants que sentin més estranya
aquesta parla i els suposi un repte més gran que a altres. En relació a això, un altre autor, Wells (1988) va determinar que els infants que estaven
acostumats a que els expliquessin contes estaven més familiaritzats amb la
parla de l’escola i afavoreix la seva adaptació. Això demostra, una vegada mes,
la importància del contacte amb la literatura des de ben petits.
En
relació al CAPÍTOL 11, “Parlar per
Comunicar-se” dir que molts dels aspectes tractats ja s’han explicat a les
entrades del bloc del llibre de Manuel Sanchez, (la intervenció del docent en
la conversa, moments per treballar el llenguatge oral etc.). Potser es podria
destacar l’avaluació de la llengua oral, sobre la qual es comenta que
val la pena enregistrar les converses en vídeo per tal de veure el
desenvolupament dels infants i també treballar en la intervenció del o la
docent.
Pel
que fa als capítols 17, 18 i 19 ja s’han llegit per treballar el Bloc 2 de la
Unitat sobre plurilingüisme.
Allò
que més m’ha agradat de la lectura d’aquests capítols són els exemples de converses
introductoris, els quals il·lustren molt bé les temàtiques de cada capítol. M’agrada
especialment la conversa del capítol 6 en què es veu com un succés familiar i
tot el vocabulari que comporta, ho explica després a l’aula de forma que la
mestra no entén res. Aquí demostra l’esforç que ha de fer el docent per
conèixer els infants i procurar no passar per alt les seves intervencions a la
primera. Demostra també, una vegada més, que cal una bona comunicació entre família i escola per
tal d’entendre bé els contextos els infants.
Fons, M., & Palou, J. (Eds.). (2016). Didáctica de la lengua y la literatura en educación infantil. Síntesis.
No hay comentarios:
Publicar un comentario