BLOC 1: SÍNTESIS

Les lectures del Bloc 1 de l’assignatura posen de manifest una idea important i crucial: l’aula ha de convertir-se en un context d’adquisició (MENDOZA, 2003) , o en altres paraules, un escenari comunicatiu constant (SOLÉ, 1994). L’espai a de propiciar un context comunicatiu d’aprenentatge significatiu a través del qual els infants posen en pràctica les habilitats pròpies de l’acte comunicatiu (parlar, escoltar, llegir i escriure) i troben una funcionalitat al fer-ho. D’aquesta manera van practicant les estratègies comunicatives, es regulen el propi aprenentatge i aprenen a fer-ho segons diferents objectius.

A banda de l’espai, que ha de ser un context adequat per donar-se la comunicació significativament, l’adult té un paper imprescindible en l’adquisició del llenguatge. No només ha de ser un model, que també, ha de ser un interlocutor que ofereixi ajudes i negocii, creant amb l’infant una intersubjectivitat. “La negociació, quan parlem d’interlocutors, juga un paper important a l’hora d’aclarir intencions i d’adequar les produccions infantils a les condicions i a les necessitats de la comunitat lingüística, cultura.” (Bruner, 1985, p42).  Vila (1999), en el seu article sobre Bruner, ens parla d’això mateix amb els conceptes intersubjectivitat i bastida. El primer, es tracta de l’habilitat de que l’infant i l’adult es llegeixin mútuament les intencions. El segon concepte, bastida, té a veure amb la Zona de desenvolupament Pròxim de Vigotsky, de manera que l’adult permanentment porta el bebè a fer coses que sol no podria fer.

Seguint la perspectiva de Bruner , NAVALON (1996) parla de 3 modalitats ( Courney B. Cazden), a través de les quals els educadors poden contribuir al desenvolupament del llenguatge comunicatiu:

Instrucció directa, ús de models i andamiatge, les quals no són excloents.

La primera modalitat s’empra normalment en usos més socials i integren a l’infant en la cultura de l’infant (donar les gràcies, dir adeu, nombrar coses ,etc.). Aquí és important el context.

La segona modalitat, ús de models. Oferir un model correcte sense corregir directament ni interrompre l’activitat.

La tercera modalitat, funciona per parts. Primer l’adult s’adapta al nen per incorporar-lo a la conversa i es van introduint ampliacions i ajudes. Finalment, es van retirant les ajudes paulatinament.

En relació a les aportacions dels adults  també és interessant el punt de vista de la constructivista com Annette Karmiloff-Smith (1994) (op cit a RUIZ BIKANDO, 2002). Afirma que la ment humana revisa el seu coneixement i busca regularitats. Són invents lingüístics que fan els infants i on les respostes “dels seus interlocutors davant d’aquestes formulacions creatives seran de nou, motiu de reacomodació d’esquemes i desenvolupament lingüístic” (RUIZ BIKANDO, 2002, p8).

Teories dels aprenentatges

Fins aquí s’ha parlat d’alguns autors de les teories d’adquisició del llenguatge com Bruner, Chomsky però cal parlar de cinc autors importants: Skinner, Chomsky,Piaget, Vigotsky i Bruner.

Skinner (1904-1990)va ser un referent de la Teoria conductista, la qual neix amb Sant agustí, de caire empirista. Skinner pensava que els infants naixien com una tabula rasa, és a dir, a mesura que creixien i es desenvolupaven aprenien del seu entorn, en resposta als estímuls que rebien d’aquest. Bàsicament es creia que els nens copiaven les pautes sonores del seu entorn. La seva idea principal va ser el condicionament operant ( es comprova quines són les causes de les accions i les conseqüències). Els operants serien els reforços, neutres i càstigs. Skinner considerava que el reforç comportava que la conducta es repetís mentre que el càstig tot el contrari. Des de la teoria conductista el llenguatge s’aprèn per imitació i repetint, i només té en compte la fonologia, morfologia i sintàctica.

Després de Skinner va aparèixer Noam Chomsky, nascut el 1928, amb una visió totalment contrària que trencà amb la idea empirista de la teoria conductista. Proposà una hipòtesis nativista, segons la qual els humans coneixien de manera innata l’estructura lingüística profunda amb que es basa el MAL (Mecansime d’Aadquisició del Llenguatge) també anomenat LAD (Dispositiu d’adquisició del llenguatge). Chomsky considerà que allò propi de l’ésser humà és el llenguatge, és a dir, el vehicle o instrument per comunicar i no la comunicació en sí mateixa. També considerà que al llenguatge el caracteritzà la creativitat, que es la capacitat de les persones que pertanyen a una comunitat lingüística de comprendre i reproduir un nombre infinit d’enunciats a partir del coneixement d0’un nombre finit de regles” (MENDIBURU, 1999, p79). Per tant, això implica estudiar e llenguatge no com a conducta, com els autors de la teoria conductista, sinó com a coneixement i aquest també es configura per l’entorn. A més, Chomsky considerava que la sintaxi, la qual es comú a totes les llengües, es tan completa que cal una predisposició innata.

El següent autor imprescindible per estudiar les teories d’adquisició del llenguatge es Piaget (1896-1980), gran estudiós de la psicologia infantil i teoritzador de la teoria genètica. Piaget no considerava que l’infant era un subjecte passiu que rep de l’entorn com la teoria conductista ni tampoc producte de la maduració d’unes capacitats heretades com Chomsky. El nen es un subjectiu actiu i construeix significats a partir de la seva experiència  amb el món dels objectes. Piaget va establir unes etapes de desenvolupament: periode sensorio-motriu (fins els dos anys), preoperatori (2-5 anys) i després el pensament Preoperacional. La funció simbòlica apareix al voltant dels dos anys i és quan permet la formació d’un sistema de representació convencional de la realitat i es manifesta mitjançant joc simbòlic, i també la imitació (directa o diferida) i el dibuix o la construcció. Segons Piaget existeix una capacitat cognitiva superior, però no és el llenguatge sinó la intel·ligència. El llenguatge representarà la funció simbòlica, la qual consisteix a representar alguna cosa mitjançant una altra  (per això s’utilitzen símbols , representacions universals, o signes, que són imatges que tenen un significat però realment no estan representades. Cal recordar que Piaget proposava dos mecanismes per aprendre: l’assimilació i l’acomodació. En el primer cas, s’incorpora nova informació la qual tractem que encaixi amb el que ja creiem. Amb l’acomodació s’alteren els esquemes existents i se’n desenvolupen nous.

El quart autor important per estudiar el llenguatge es Vigotsky (1896-1934), referent de la teoria històric-cultural. La principal aportació de l’autor és que el desenvolupament dels humans no es garantit exclusivament per l’herència (com creia Chomsky), sinó que es produeix gràcies  ala interacció social (que no vol dir que l’humà sigui un subjecte passiu com a la teoria conductista). Per tant, l’infant aprèn experimentant en un entorn i amb altres persones. El llenguatge per tant és l’instrument per comunicar-se . Pels docents és imprescindible conèixer el concepte de Zona de desenvolupament proper que va i proposar ja que és el límit que s’ha de traspassar acuradament amb l’aprenent per tal que pugui progressar en el seu desenvolupament, amb una guia o ajuda. Hem parlat més amunt de la influència de l’adult per ajudar als infants a desenvolupar el llenguatge i ha sorgit el concepte de bastida, el qual està relacionat amb la ZDP.

Per últim, cal parlar de Bruner i la seva teoria comunicativa, l’autor del qual s’ha parlat més en les lectures del Bloc1. Bruner també creu que hi ha quelcom innat que predisposa als humans a interactuar comunicativament, com Chomsky, però aquesta naturalesa no és nomes de caire lingüístic. La idea de que la interacció social del nen amb l’adult és allò que facilitat el desenvolupament del llenguatge la va treure de Vigotsky, de qui va ser seguidor. A més, Bruner afirma que el llenguatge s’adquireix emprant-lo, no només estar exposat a ell, tal com afirmaven els empiristes. L’infant aprèn no solament el què, sinó, on, com , qui i en quines circumstàncies. És important el concepte de LASS quan parlem de Bruner (Language Adquisition Support System), el qual capacita per l’aprenentatge de qualsevol llengua. Com es molt important la interacció entre adult i nadó pel desenvolupament, Bruner estudià aquesta interacció. Anomenà els tipus de joc inicial entre cuidador i nado formats. Hi ha jocs d’acció conjunta ((donar, prendre, posar, treure, construir i tirar) ,i d’atenció conjunta (reconèixer imatges, senyalar objectes) i d’ambdós (jugar al cucú). Bruner doncs, copsà les idees més importants de varis autors reconeixent una part innata i una altra de construcció social a partir de la interacció.

Competència comunicativa

En aquest apartat cal fer un apunt sobre què significa la competència comunicativa ja que un objectiu molt important de l'assignatura és ensenyar-nos a ensenyar a ser competents als infants a l'hora de comunicar-se. Ser competent en comunicació oral implica, seguint Fons i Palou (2016) disposar d'un domini suficient del sistema lingüístic (pronunciació, lèxic, morfosintaxis) i haver viscut experiències que hagin aportat al parlant habilitats en la interacció oral, producció oral i auditiva.

Aquest aspectes són:

• Saber ajustar el grau de formalitat. Per això s’ha d’identificar les característiques de la situació comunicativa.
• Controlar l’organització discursiva i progressió informativa
• Saber gestionar la interacció
•  Saber negociar el significat
• Saber manejar els elements no lingüístics que son intrínsecs a la comunicació oral els gestos, els silencis, entonació

BIBLIOGRAFIA

Solé, I. (1994). Aprender a usar la lengua. Implicaciones para la enseñanza. Aula de innovación educativa, 26, 5-10. 1

DIEGO NAVALON, J(1996)“Aprender a usar el lenguaje en la Escuela infantil, Aula 46, (5-8). 2

Primera parte del Capítulo 2 del libro coordinado por A. Mendoza (2003): Didáctica de la Lengua y la Literatura. Madrid: Prentice Hal 3

Bruner, J. S. (1985. La parla dels infants: Com s' aprèn a fer servir el llenguatge. 4

Vila Mendiburu, I. (1999). Jerome Bruner i l'adquisició del llenguatge. Temps d'educació. 5

RUIZ BIKANDO, u (2002) “La construcció de la llengua oral”, Guix d’infantil 10, (6-11). 6

PUJALS, G( 2000) “Lo complejo y lo cotidiano de la enseñanza de la llengua en la educación infantil” a didàctica(llengua y Literatura), vol.14, (273-290). 6

TUSON (1994) Introducció a la lingüística

Fons, M., & Palou, J. (Eds.). (2016). Didáctica de la lengua y la literatura en educación infantil. Síntesis.